Espanya i Itàlia jugaan la final

Itàlia ha canviat. En la seva novena participació en l'Eurocopa ha prescindit del "catenaccio" per una aposta més ofensiva amb Cesare Prandelli al comandament d'un equip amb la imaginació i la qualitat d'Andrea Pirlo, amb Claudio Marchisio, Daniele De Rossi i Ricardo Montolivo al mig o la mobilitat de Mario Balotelli i el talent d'Antonio Cassano en atac, a més de la tradicional seriositat defensiva. El porter Gianluigi Buffon completa la nòmina d'estrelles de la selecció italiana, que afronta una gran oportunitat de recuperar el crèdit perdut en l'últim lustre, resumit sense èxits ni títols des que va conquistar el Mundial d'Alemanya 2006, quan es va imposar a França en la final del torneig a la tanda de penals.
No va passar de quarts de final a l'Eurocopa d'Àustria i Suïssa 2008, en què va ser eliminada en els llançaments des dels onze metres per Espanya, i va protagonitzar una actuació decebedora al Mundial 2010, del qual es va acomiadar a la primera fase sense triomfs en un grup amb Nova Zelanda, Paraguai i Eslovàquia. L'eliminació a l'Eurocopa 2008 estarà en el seu record quan s'enfronti a Espanya a l'estadi Olímpic de Kíev, on saltarà al terreny de joc diumenge després d'una trajectòria ferma en la ronda de classificació, amb vuit victòries i dos empats en deu partits, i en la fase final de la competició continental. Itàlia va igualar amb Espanya en l'estrena a l'Arena de Gdansk (1-1), amb un gol d'Antonio Di Natale i l'empat de Cesc Fàbregas, va resoldre amb taules seu enfrontament amb Croàcia en la segona jornada (1 -1) i va superar a Irlanda per 2-0 per finalitzar a la segona posició del quartet. A quarts va superar Anglaterra als penals i ahir Alemanya amb solvència.

Itàlia, un equip desorientat pels escàndols de les apostes abans de l'Eurocopa, s'ha transformat a mida que ha anat avançant la competició i després d'eliminar ahir Alemanya serà el rival d'Espanya diumenge a la gran final. El vendaval creatiu d'Andrea Pirlo, la imaginació d'Antonio Cassano i l'instint assassí de Mario Balotelli van ser arguments molt sòlids per deixar enrere una de les grans favorites al títol i, a la vegada, per imposar respecte a la selecció espanyola abans de la final. Itàlia i Espanya, curiosament, ja es van trobar en la fase de grups, en la primera jornada, en un duel que va acabar igualat a un.

Alemanya, com sempre, partia com a favorita. No hi havia espai per al record de les eliminacions en els Mundials de Mèxic 1970 i Alemanya 2006. Tampoc per a la derrota a la final del Campionat del Món disputat a Espanya el 1982. Ni per recordar que mai els alemanys havien vençut Itàlia en una gran competició internacional. "El passat no val", va dir Löw abans del xiulet inicial. Pero sí que val. No hi eren Bonisegna, ni Riva, ni Rivera, ni Rossi, ni Tardelli, ni tants d'altres que temps enrere van donar una lliçó a la gran Alemanya. N'hi havia, però, d'altres sobre el camp, ben alliçonats per un entrenador, Cesare Prandelli, que ha canviat l'estil de joc d'un país acostumat al conservadorisme.

'Super Mario' ha tornat

Per sobre de la resta destaca l'italià Andrea Pirlo. Fa pena que segueixi complint anys. Mereixeria ser etern. És un perfecte metrònom, un cervell calculador amb precisió alemanya però amb el toc mediterrani necessari per crear màgia. I davant Alemanya no va fallar. Després d'aguantar l'estrebada inicial dels homes de Joaquim Löw, amb una bona ocasió del jove central Mats Hummels i una altra de Barzagli, que gairebé es marca un gol en pròpia meta, el jugador del Juventus va decidir fer-se amb la pilota i posar-se a jugar. Ell sol va poder amb Sami Khedira, un autèntic panzer que arrasava amb tot al començament de l'encontre.

Pirlo va agafar la batuta i el seu equip va començar a carburar. Del seu joc se'n va aprofitar l'imaginatiu Antonio Cassano i l'impredictible Balotelli. Entre els tres van cuinar el primer gol amb un cop de cap inapel·lable del davanter del City, que va repetir gairebé al final del primer acte. En aquesta ocasió, va ser Montolivo el que va donar una assistència sensacional perquè Neuer només pogués contemplar com a convidat de pedra l'impressionant remat de Balotelli. 0-2 i la final molt ben encarrilada per a Itàlia.

La història tornava a repetir-se. Itàlia una altra vegada exercint de bèstia negra alemanya, tot i que encara quedessin 45 minuts per davant. En ells, Löw va buscar a Reus per trobar l'espurna que necessitava el seu equip i que va aconseguir en el primer quart del segon acte. En aquest temps, el jove del Borussia de Dortmund va revolucionar als seus i va estar a punt de de marcar amb un llançament de falta que van salvar Buffon i el travesser.

Encara que Itàlia va perdre la pilota, sap defensar-se per naturalesa. Ho va fer a la perfecció, fins al final, gairebé sense sobresalts, i fins i tot va poder augmentar el marcador al contraatac, però Marchisio i Di Natale no van posar la punta definitiva. Amb els germànics sobrats d'empenta, però mancats d'idees, el partit va anar morint a poc a poc i només el gol últim de Özil, de penal en el temps afegit, va crear incertesa.

Amb Itàlia no es compleix la cita de l'exdavanter anglès Gary Lineker, que va deixar una frase per al record: "El futbol és un esport d'onze contra onze on sempre guanya Alemanya". Es va equivocar. Al futbol, quan s'enfronten italians i germànics, sempre guanyen els primers. Ahir, una vegada més, i van moltes. Espanya espera a la final, però després de les prestacions que va oferir Itàlia ahir ja sap que no serà gens fàcil.